És evident, un cop finalitzada la lectura, que un dels tòpics sobre els que es fonamenta i evoluciona la trama és la venjança, és a dir, l'odi portat a la seva màxima expressió, la vida concebuda com l'espai per retornar, en aquest cas, l'honor, la dignitat i la compostura als morts. La venjança, doncs, és el sentiment predominant a tot el drama i el desencadenant de tots els elements que conformen la tragèdia. A més, la follia de Hamlet per venjar la mort de son pare, i les errades que comet intentant-ho, les encomana a molts altres personatges, com és el cas de Laertes, que acaben per sumar-se al tràgic esdevenir de la història.
Abans d'aprofundir en la concreció argumental de les venjances, i els intents, presents en l'obra de William Shakespeare, hem de tenir en ment una sèrie d'aspectes que singularitzen aquesta tragèdia i que, entre altres coses, fan d'ella un clàssic de la literatura universal de tots els temps. Pel que fa a l'estructura dramàtica, aquesta és vehicula a través dels soliloquis i no pas amb l'acció. D'aquesta manera, l'espectador és capaç de captar els pensaments i els motius dels personatges. A més, l'obra està farcida de faltes de continuitat i irregularitats de l'acció, que ho són potser només en aparença. Un exemple podria ésser l'escena en el cementiri, on pareix que Hamlet està decidit a matar a Claudi malgrat en l'escena següent no mostri ni la meitat de predisposició a fer-ho que abans. L'obra també conté un element metateatral, un tret comú amb moltes altres tragèdies de Shakespeare. Pel que fa al llenguatge, podem dir que aquest és, en la major part de la trama, d'un element cortesà indeductible. Això dóna lloc uns discursos intel·ligents, cultes i el·laborats, d'entre els que sobresurt el de Hamlet, el personatge que probablement tengui una retòrica més perfeccionada.
Una característica també que fa d'ella una obra excepcional és l'inclusió d'aparicions fantasmagòriques, que tractant-se d'un drama cortesà, constitueixen l'únic element de "ficció". L'ús extraordinari dels monòlegs és un factor clau per arribar a tal punt d'aprofundiment en la psicologia dels personatges, tot respectant les distàncies. Podem conèixer molts aspectes de la trama a través d'aquests, entre ells els plans de venjança que conceben alguns dels personatges, principalment Hamlet. La necessitat de "vendetta", segons autors com Wofford (1994) o Kirsch (1968), s'explicaria per la influència en la literatura anglesa de l'època dels drames anteriors jacobins o carolingis. Tampoc no hem d'oblidar els contextos polítics i religiosos en que fou escrita l'obra i que ens transporten a altres mentalitats que divergeixen de la contemporània. Aquesta és un reflex de la tendència religiosa canviant a Anglaterra, doncs alterna aspectes catòlics, arcaïsmes de l'Edat Mitjana, i de protestants, evocant la modernitat. Políticament, durant el segle XVI, Anglaterra emprengué el procés que la convertiria en una potencia mundial gairebé hegemònica.
La venjança com el mètode per restituir un greuge a la dignitat, a la família, a la pròpia honorabilitat, és el cas que ens ocupa. Aquest procés demanda reconduir el dolor cap al seu causant en la mateixa mesura que l'ha provocat, és a dir, si s'ha de venjar un assassinat s'haurà d'assassinar. Aquests comportaments són del tot identificables en la tradició cortesana de l'Edat Mitjana. L'element que indueix a la venjança, com hem dit abans, és curiós pel gènere que es tracta. L'aparició del fantasma del rei Hamlet, que s'apareix tant als centinelles del castell d'Elsinore com al seu propi fill, revela la veritat de la seva mort i, al mateix temps, exigeix el càstig oportú pel seu assassí, càstig que ha de ser consumat per Hamlet. El protagonista necessita, però, assegurar-se de la versemblança del que li ha contat l'espectre de son pare. Només quan n'estigui del tot segur prendrà la decisió de matar a Claudi.
La necessitat de consumar la venjança és revela com una empresa vital per a Hamlet. Pel camí, Hamlet va provocant les disputes i les lluites que conformen la totalitat del drama. Això implica una gran mortalitat que viurà un apogeu en el punt final de l'obra, que és d'un dramatisme gairebé inversemblant. Malgrat que considerem que la venjança pugui ser el leitmotiv de la trama, l'obra no n'és apologètica. És a dir, al voltant d'aquest fil conductor es desencadenen i s'escenifiquen les relacions personals entre els personatges. Aquestes relacions inclouen l'amistat, la traïció, el desig de poder, l'amor, etc. En altres paraules: l'obra conté prou diversitat dels sentiments i les passions més bàsiques de l'ésser humà, que són identificables a qualsevol espai i temps, essent aquest el cas dels àmbits cortesans dels monarques de Dinamarca.
Tot i tractar-se la venjança d'un sentiment primari, més aviat instintiu que no pas racional, podríem considerar erròniament que estam tractant un personatge, Hamlet, bàsic, primitiu o poc intel·ligent. En canvi, tant els seus parlaments, que són d'una impressionant riquesa retòrica, com els seus meticulosos plans i cabil·lacions per matar Claudi, denoten una gran intel·ligència i una personalitat d'estadista. Amb una enorme rapidesa i exactitud se'n tem de les intencions de Claudi i els seus enviats per espiar-lo i, després, matar-lo. Hamlet, en definitiva, és capaç de veure més enllà de les paraules de les persones que l'envolten, alguns dels quals no li volen precisament el bé.
També tenen una gran importància dins la trama les ànsies de venjança de Laertes contra Hamlet. El protagonista del drama que ens ocupa matà per equivocació a Poloni, el lord camarlenc, que era el pare de Laertes i Ofèlia, tot pensant que era Claudi qui s'amagava darrera les cortines quan parlava amb sa mare. Llavors, Laertes, amb la col·laboració de Claudi, intentarà matar amb una espasa enverinada a Hamlet durant un duel. Aquest enfrontament serà el desencadenant de la tragèdia final, propiciant la mort de la reina, de Claudi, de Laertes i del propi Hamlet. Els motius que alimentaren la set de venjança de Laertes són molts semblants als del cas de Hamlet, tot i que en aquest cas també hi jugà un paper clau la manipulació, la mentida i l'odi.
En definitiva, la venjança constitueix el fil conductor indiscutible d'aquesta fantàstica tragèdia. És la demostració més crua d'uns instints primitius que, paradoxalment, s'aborden des de la intel·ligència i la planificació. L'obra en sí, és el relat de la decadència fins a la mort, però també de la fidelitat i la congruència de Hamlet entremig de les mentides i els silencis de tota una cort. Hi són representades les més bàsiques i inherents passions de l'ésser humà, com l'amistat o l'amor, però també l'ànsia de poder, l'engany i, evidentment, la set de venjança.
Abans d'aprofundir en la concreció argumental de les venjances, i els intents, presents en l'obra de William Shakespeare, hem de tenir en ment una sèrie d'aspectes que singularitzen aquesta tragèdia i que, entre altres coses, fan d'ella un clàssic de la literatura universal de tots els temps. Pel que fa a l'estructura dramàtica, aquesta és vehicula a través dels soliloquis i no pas amb l'acció. D'aquesta manera, l'espectador és capaç de captar els pensaments i els motius dels personatges. A més, l'obra està farcida de faltes de continuitat i irregularitats de l'acció, que ho són potser només en aparença. Un exemple podria ésser l'escena en el cementiri, on pareix que Hamlet està decidit a matar a Claudi malgrat en l'escena següent no mostri ni la meitat de predisposició a fer-ho que abans. L'obra també conté un element metateatral, un tret comú amb moltes altres tragèdies de Shakespeare. Pel que fa al llenguatge, podem dir que aquest és, en la major part de la trama, d'un element cortesà indeductible. Això dóna lloc uns discursos intel·ligents, cultes i el·laborats, d'entre els que sobresurt el de Hamlet, el personatge que probablement tengui una retòrica més perfeccionada.
Una característica també que fa d'ella una obra excepcional és l'inclusió d'aparicions fantasmagòriques, que tractant-se d'un drama cortesà, constitueixen l'únic element de "ficció". L'ús extraordinari dels monòlegs és un factor clau per arribar a tal punt d'aprofundiment en la psicologia dels personatges, tot respectant les distàncies. Podem conèixer molts aspectes de la trama a través d'aquests, entre ells els plans de venjança que conceben alguns dels personatges, principalment Hamlet. La necessitat de "vendetta", segons autors com Wofford (1994) o Kirsch (1968), s'explicaria per la influència en la literatura anglesa de l'època dels drames anteriors jacobins o carolingis. Tampoc no hem d'oblidar els contextos polítics i religiosos en que fou escrita l'obra i que ens transporten a altres mentalitats que divergeixen de la contemporània. Aquesta és un reflex de la tendència religiosa canviant a Anglaterra, doncs alterna aspectes catòlics, arcaïsmes de l'Edat Mitjana, i de protestants, evocant la modernitat. Políticament, durant el segle XVI, Anglaterra emprengué el procés que la convertiria en una potencia mundial gairebé hegemònica.
La venjança com el mètode per restituir un greuge a la dignitat, a la família, a la pròpia honorabilitat, és el cas que ens ocupa. Aquest procés demanda reconduir el dolor cap al seu causant en la mateixa mesura que l'ha provocat, és a dir, si s'ha de venjar un assassinat s'haurà d'assassinar. Aquests comportaments són del tot identificables en la tradició cortesana de l'Edat Mitjana. L'element que indueix a la venjança, com hem dit abans, és curiós pel gènere que es tracta. L'aparició del fantasma del rei Hamlet, que s'apareix tant als centinelles del castell d'Elsinore com al seu propi fill, revela la veritat de la seva mort i, al mateix temps, exigeix el càstig oportú pel seu assassí, càstig que ha de ser consumat per Hamlet. El protagonista necessita, però, assegurar-se de la versemblança del que li ha contat l'espectre de son pare. Només quan n'estigui del tot segur prendrà la decisió de matar a Claudi.
La necessitat de consumar la venjança és revela com una empresa vital per a Hamlet. Pel camí, Hamlet va provocant les disputes i les lluites que conformen la totalitat del drama. Això implica una gran mortalitat que viurà un apogeu en el punt final de l'obra, que és d'un dramatisme gairebé inversemblant. Malgrat que considerem que la venjança pugui ser el leitmotiv de la trama, l'obra no n'és apologètica. És a dir, al voltant d'aquest fil conductor es desencadenen i s'escenifiquen les relacions personals entre els personatges. Aquestes relacions inclouen l'amistat, la traïció, el desig de poder, l'amor, etc. En altres paraules: l'obra conté prou diversitat dels sentiments i les passions més bàsiques de l'ésser humà, que són identificables a qualsevol espai i temps, essent aquest el cas dels àmbits cortesans dels monarques de Dinamarca.
Tot i tractar-se la venjança d'un sentiment primari, més aviat instintiu que no pas racional, podríem considerar erròniament que estam tractant un personatge, Hamlet, bàsic, primitiu o poc intel·ligent. En canvi, tant els seus parlaments, que són d'una impressionant riquesa retòrica, com els seus meticulosos plans i cabil·lacions per matar Claudi, denoten una gran intel·ligència i una personalitat d'estadista. Amb una enorme rapidesa i exactitud se'n tem de les intencions de Claudi i els seus enviats per espiar-lo i, després, matar-lo. Hamlet, en definitiva, és capaç de veure més enllà de les paraules de les persones que l'envolten, alguns dels quals no li volen precisament el bé.
També tenen una gran importància dins la trama les ànsies de venjança de Laertes contra Hamlet. El protagonista del drama que ens ocupa matà per equivocació a Poloni, el lord camarlenc, que era el pare de Laertes i Ofèlia, tot pensant que era Claudi qui s'amagava darrera les cortines quan parlava amb sa mare. Llavors, Laertes, amb la col·laboració de Claudi, intentarà matar amb una espasa enverinada a Hamlet durant un duel. Aquest enfrontament serà el desencadenant de la tragèdia final, propiciant la mort de la reina, de Claudi, de Laertes i del propi Hamlet. Els motius que alimentaren la set de venjança de Laertes són molts semblants als del cas de Hamlet, tot i que en aquest cas també hi jugà un paper clau la manipulació, la mentida i l'odi.
En definitiva, la venjança constitueix el fil conductor indiscutible d'aquesta fantàstica tragèdia. És la demostració més crua d'uns instints primitius que, paradoxalment, s'aborden des de la intel·ligència i la planificació. L'obra en sí, és el relat de la decadència fins a la mort, però també de la fidelitat i la congruència de Hamlet entremig de les mentides i els silencis de tota una cort. Hi són representades les més bàsiques i inherents passions de l'ésser humà, com l'amistat o l'amor, però també l'ànsia de poder, l'engany i, evidentment, la set de venjança.
