La venjança de Hamlet

És evident, un cop finalitzada la lectura, que un dels tòpics sobre els que es fonamenta i evoluciona la trama és la venjança, és a dir, l'odi portat a la seva màxima expressió, la vida concebuda com l'espai per retornar, en aquest cas, l'honor, la dignitat i la compostura als morts. La venjança, doncs, és el sentiment predominant a tot el drama i el desencadenant de tots els elements que conformen la tragèdia. A més, la follia de Hamlet per venjar la mort de son pare, i les errades que comet intentant-ho, les encomana a molts altres personatges, com és el cas de Laertes, que acaben per sumar-se al tràgic esdevenir de la història.

Abans d'aprofundir en la concreció argumental de les venjances, i els intents, presents en l'obra de William Shakespeare, hem de tenir en ment una sèrie d'aspectes que singularitzen aquesta tragèdia i que, entre altres coses, fan d'ella un clàssic de la literatura universal de tots els temps. Pel que fa a l'estructura dramàtica, aquesta és vehicula a través dels soliloquis i no pas amb l'acció. D'aquesta manera, l'espectador és capaç de captar els pensaments i els motius dels personatges. A més, l'obra està farcida de faltes de continuitat i irregularitats de l'acció, que ho són potser només en aparença. Un exemple podria ésser l'escena en el cementiri, on pareix que Hamlet està decidit a matar a Claudi malgrat en l'escena següent no mostri ni la meitat de predisposició a fer-ho que abans. L'obra també conté un element metateatral, un tret comú amb moltes altres tragèdies de Shakespeare. Pel que fa al llenguatge, podem dir que aquest és, en la major part de la trama, d'un element cortesà indeductible. Això dóna lloc uns discursos intel·ligents, cultes i el·laborats, d'entre els que sobresurt el de Hamlet, el personatge que probablement tengui una retòrica més perfeccionada.

Una característica també que fa d'ella una obra excepcional és l'inclusió d'aparicions fantasmagòriques, que tractant-se d'un drama cortesà, constitueixen l'únic element de "ficció". L'ús extraordinari dels monòlegs és un factor clau per arribar a tal punt d'aprofundiment en la psicologia dels personatges, tot respectant les distàncies. Podem conèixer molts aspectes de la trama a través d'aquests, entre ells els plans de venjança que conceben alguns dels personatges, principalment Hamlet. La necessitat de "vendetta", segons autors com Wofford (1994) o Kirsch (1968), s'explicaria per la influència en la literatura anglesa de l'època dels drames anteriors jacobins o carolingis. Tampoc no hem d'oblidar els contextos polítics i religiosos en que fou escrita l'obra i que ens transporten a altres mentalitats que divergeixen de la contemporània. Aquesta és un reflex de la tendència religiosa canviant a Anglaterra, doncs alterna aspectes catòlics, arcaïsmes de l'Edat Mitjana, i de protestants, evocant la modernitat. Políticament, durant el segle XVI, Anglaterra emprengué el procés que la convertiria en una potencia mundial gairebé hegemònica.

La venjança com el mètode per restituir un greuge a la dignitat, a la família, a la pròpia honorabilitat, és el cas que ens ocupa. Aquest procés demanda reconduir el dolor cap al seu causant en la mateixa mesura que l'ha provocat, és a dir, si s'ha de venjar un assassinat s'haurà d'assassinar. Aquests comportaments són del tot identificables en la tradició cortesana de l'Edat Mitjana. L'element que indueix a la venjança, com hem dit abans, és curiós pel gènere que es tracta. L'aparició del fantasma del rei Hamlet, que s'apareix tant als centinelles del castell d'Elsinore com al seu propi fill, revela la veritat de la seva mort i, al mateix temps, exigeix el càstig oportú pel seu assassí, càstig que ha de ser consumat per Hamlet. El protagonista necessita, però, assegurar-se de la versemblança del que li ha contat l'espectre de son pare. Només quan n'estigui del tot segur prendrà la decisió de matar a Claudi.

La necessitat de consumar la venjança és revela com una empresa vital per a Hamlet. Pel camí, Hamlet va provocant les disputes i les lluites que conformen la totalitat del drama. Això implica una gran mortalitat que viurà un apogeu en el punt final de l'obra, que és d'un dramatisme gairebé inversemblant. Malgrat que considerem que la venjança pugui ser el leitmotiv de la trama, l'obra no n'és apologètica. És a dir, al voltant d'aquest fil conductor es desencadenen i s'escenifiquen les relacions personals entre els personatges. Aquestes relacions inclouen l'amistat, la traïció, el desig de poder, l'amor, etc. En altres paraules: l'obra conté prou diversitat dels sentiments i les passions més bàsiques de l'ésser humà, que són identificables a qualsevol espai i temps, essent aquest el cas dels àmbits cortesans dels monarques de Dinamarca.

Tot i tractar-se la venjança d'un sentiment primari, més aviat instintiu que no pas racional, podríem considerar erròniament que estam tractant un personatge, Hamlet, bàsic, primitiu o poc intel·ligent. En canvi, tant els seus parlaments, que són d'una impressionant riquesa retòrica, com els seus meticulosos plans i cabil·lacions per matar Claudi, denoten una gran intel·ligència i una personalitat d'estadista. Amb una enorme rapidesa i exactitud se'n tem de les intencions de Claudi i els seus enviats per espiar-lo i, després, matar-lo. Hamlet, en definitiva, és capaç de veure més enllà de les paraules de les persones que l'envolten, alguns dels quals no li volen precisament el bé.

També tenen una gran importància dins la trama les ànsies de venjança de Laertes contra Hamlet. El protagonista del drama que ens ocupa matà per equivocació a Poloni, el lord camarlenc, que era el pare de Laertes i Ofèlia, tot pensant que era Claudi qui s'amagava darrera les cortines quan parlava amb sa mare. Llavors, Laertes, amb la col·laboració de Claudi, intentarà matar amb una espasa enverinada a Hamlet durant un duel. Aquest enfrontament serà el desencadenant de la tragèdia final, propiciant la mort de la reina, de Claudi, de Laertes i del propi Hamlet. Els motius que alimentaren la set de venjança de Laertes són molts semblants als del cas de Hamlet, tot i que en aquest cas també hi jugà un paper clau la manipulació, la mentida i l'odi.

En definitiva, la venjança constitueix el fil conductor indiscutible d'aquesta fantàstica tragèdia. És la demostració més crua d'uns instints primitius que, paradoxalment, s'aborden des de la intel·ligència i la planificació. L'obra en sí, és el relat de la decadència fins a la mort, però també de la fidelitat i la congruència de Hamlet entremig de les mentides i els silencis de tota una cort. Hi són representades les més bàsiques i inherents passions de l'ésser humà, com l'amistat o l'amor, però també l'ànsia de poder, l'engany i, evidentment, la set de venjança.

conclusió Hamlet

Com a conclusió sobre Hamlet, que podríem dir que no s'hagi dit aquest dies a classe, que podríem afegir a una obra que és eterna, que no morirà mai, que tracta els sentiments universals que sempre han existit i existiran, d'una manera tan subtíl i delicada, que a part de la vengança i l'ansia de pòder també es poden relacionar altres àmbits com el complex d'Èdip, l'amistad, la taïció, la reflexió la lluita entre el bé i el mal. Tantes sensacions, que es poden relacionar en qualsevol època.

Tan sols ens queda interpretar aquesta obra, intentar representar els seus personatges, haver fet un curs d' iniciació al teatre amb en Carles Pujols, de la Fura dels Bous, imagin que és motiu per voler representar a Hamlet, haver sentit la màgia, la il·lusió, la fanasia del món del teatre, tal vegada és motiu per voler no només llegir una obra sinó intentar interpretar-la i transmeter-la a tothom.

En aquest espai parlaré del tracte que té Hamlet amb els enterramorts I i II en el cementiri d'Elsinore que es troba a l’acte V, escena I. En ella es produeixen les conversacions entre els enterrremorts I i II i Hamlet amb l'enterramorts I.

El contexte on es produeixen aquestes converses és el següent: una vegada mort el Rei de Dinamarca, el seu germà Poloni puja al tron i es casa amb la reina Gertrudis. Hamlet, fill de l’antic Rei i Gertrudis, no perdona a la seva mare el fet d’ haver-se casat sense fer dol pel marit recent mort. Més tard, a Hamlet se li apareix l’espectre del seu pare, aquést li explica que en realitat ha mort enverinat pel seu germà Poloni i li demana que aquest crim no quedi sense càstig, però a la vegada també li prega que no faci cap mal a la seva mare.

A partir d’aquestes revalacions, Hamlet, amb l’ajuda del seu amic Horaci i el silenci dels oficials Marcel i Bernat, ordeix un pla per venjar la mort del seu pare. En el transcurs del pla mor Poloni, que és el Lord Camerlenc del rei. Ofèlia, que està enamorada de Hamlet, amb la mort del seu pare i el rebuig del seu estimat, embogeix i es suïcida tirant-se a un llac. Com a conseqüència de la mort del seu pare, Poloni, i la seva germana, Ofèlia, Laertes preten amb l’ajuda del rei Claudi assassinar a Hamlet.

Les converses dels enterramorts i en especial el d'un d'ells amb Hamlet esdevenen en ocasió de l’enterrament d'Ofèlia. Els dos enterramorts discuteixen sobre el dret de donar sepultura cristiana a una persona que s’ha suïcidat; i en Hamlet després de mantenir unes paraules amb el primer enterramorts, que en aquells moments està pegant-li cosses a una calavera, comenta al seu amic Horaci que una vegada morts, tots, tant rics com pobres, ens convertim amb el mateix, és a dir, en pols.

Hamlet és una obra de teatre barroc isabelí de la literatura anglesa del segle XVII. Els dialègs presenten una gran varietat de registres, trencant amb l’ideal clàssic de la unitat d'estil. Shakespeare utilitza en aquesta obra tres tipos de registe: sol·lemne quan la conversa esdevè entre qualsevol dels personatges i el Rei; familiar quan els familiars parlen entre ells; i vulgar quan el diàleg s’estableix entre la pleb.

En aquest fragment , l’autor utilitza a la conversació que mantenen els enterremorts un llenguatge vulgar, i utilitza un llenguatge de tipus formal en boca de Hamlet, així es serveix del llenguatge per contraposar l’educació rebuda els uns i els altres.

Alterna el to tràgic, l’exemple paradigmàtic és la frase d'en Hamlet “ser o no ser : aquest és el problema”, amb el to còmic, les cançons que canta l’enterremorts mentres fa feina, que seria un exemple clar d’aquest altre to.

A més, Shakespeare profunditza en el pensament humà, a través dels plantajaments d'en Hamlet sobre qüestions existencials: la vida i la mort, la venjança o l’amor.

Destaca també la bellesa en l’expressió.

He disfrutat especialment d’aquest fragment, degut principalment a la manera irònica que tenen de expressar-se els personatges, també a que les preguntes que es formulen són més mundanes que les que es fan els altres protagonistes de la història. Així mateix també m’ha agradat la reflexió que es fa Hamlet sobre el destí final de les persones independentment del que haguem sigut o fet en vida. Reflexions que en aquella època podien arribar a ser molt provocadores, més que a la nostra època en què el principi d’igualtat està proclamat a totes les constitucions europees.

Bibliografia:

Shakespeare William, 2001, Hamlet, editorial Vicens Vives, Barcelona.

Hamlet: Personaje ¿redondo o plano?.

Si recurrimos a la clasificación tipológica de los personajes de una obra literaria encontramos lo siguiente:

“1) plano o personaje estático: rasgos inalterables que no sufren evolución. 2) redondo o personaje dinámico: presenta una complejidad humana y sufre una transformación a lo largo de la obra literaria.” (Servera: 1997)

Ateniéndonos a este enunciado y recordando la obra de Shakespeare tenemos dificultades para identificar al príncipe danes como un personaje redondo. Si bien es obvio e innegable por la cantidad de soliloquios que hace el personaje, como el de «To be or not to be», durante la obra presenta una complejidad humana, no es tan obvio que evolucione a través de la obra.

Compartiendo mi opinión con la de otros críticos, Hamlet es totalmente consciente de lo que sucede a su alrededor durante toda la obra. Comprobamos esto al final del acto II:

“HAMLET: -[...]oye, viejo amigo: ¿no podríais representar «El asesinato de Gonzago»

CÓMICO I.º:- Sí, señor.

HAMLET:- Pues se representará mañana por la noche. ¿Y podríais, si menester fuera, estudiar un parlamento de unos doce o dieciséis versos que yo escribiría e intercalaría en pieza, no es verdad?

CÓMICO I.º:- Sí, señor. [...]”

Alguien que sufre enajenación mental no podría organizar una pantomima tan sutil para descubrir a su tío y cerciorarse de que el espíritu que ve es real y no se ha vuelto loco. De esta manera comprobamos que Hamlet es un ser sumamente racional y contenido. Esto es algo marcado por el contexto intelectual e histórico ya que se ciñe al ideal de hombre renacentista bosquejado por Castilione, Bembo y otros. Hamlet es un personaje curioso, sensato, recatado, discreto y racional; su personalidad elaborada le permite actuar como una persona insensata y falta de juicio, que es, llanamente, una cortina de humo para no revelar sus verdaderas intenciones de carácter vengativo.

Otros ejemplos sobre porque es racional y no tiene manquedad de juicio se pueden observar cuando mata a Rosencrantz y Guildenstern de camino a Inglaterra. Alguien sin cordura e irracional o bien hubiera muerto en la emboscada o bien hubiera sobrevivido mediante su destreza y hubiera llegado a Inglaterra olvidándose de regresar a Dinamarca.

También somos conscientes de que todo es un montaje de Hamlet al ver que salvo a Horacio, el príncipe se desentiende del resto de personajes. ¿Por qué hace tal cosa? para que ninguna persona pueda descubrir su engaño y frustrar sus intenciones. Es por eso que se deshace de Ofelia de una forma tan cruel y despiadada haciéndola enloquecer. Y es que como bien demuestran los sonetos y cartas que le escribe revelan que está enamorado de ella. Sabiendo esto Polonio y Claudio la envían a que descubra la causa de su locura. Por esto Hamlet nos revela nuevamente su racionalidad de caballero renacentista, si no quiebra relaciones con por mucho que le duela Ofelia, Claudio descubrirá sus intenciones. De este modo actúa como debe actuar para llevar a cabo su plan.

Es por esto que Hamlet demora la muerte de Claudio. Hamlet podría haberle matado en cualquier momento. Incluso hay en un momento que está a punto de hacerlo cuando su tío está confiesa su culpabilidad ante Dios. Pero no lo hace ya que nadie será testigo de sus males y morirá sin culpa.

Hamlet pretende hacer justicia y que toda Dinamarca sepa que su tío es un traidor y esto ha de parecer que sucede por agotamiento psicológico y remordimientos.

Sin embargo la muerte de Polonio no tiene ninguna razón aparente. Hamlet sabe que Polonio está detrás de la cortina y acaba con él aparentemente sin meditación previa. Algunos críticos opinan que Hamlet ya tenía calculada la muerte de Polonio por motivos personales entre los dos personajes; implícitos en la obra como la oposición de Polonio a que Ofelia y Hamlet se convirtieran en una pareja formal o explícitos. Particularmente, apoyándome en la personalidad de Hamlet, creo que eso no podría tenerlo calculado, ya que una persona racional no se dedica a matar a su futuro suegro y al chambelán del reino por las consecuencias adversas que tendrá ese acto.

De esta manera creo que en ese pasaje y sólo en ese pasaje Hamlet actúa de una manera irracional movido por el odio, tedio y asco que le da el personaje de Polonio y de esta forma él no tenía programada la muerte del chambelán.

Incluso si leemos Hamlet como un drama renacentista podríamos interpretar la muerte de los personajes principales como consecuencia del homicidio del chambelán, ya que al haberse tomado Hamlet la libertad de asesinarlo dejándose llevar por sus sentimientos provocó la enajenación mental de Ofelia y la ira de Laertes, de ese modo se dejaron llevar por sus sentimientos y encontraron la muerte. Dentro del drama los personajes que obviamente se dejan llevar acaban mal y esto es algo muy acorde con las ideas renacentistas «y que vuestro mirar ardiente, honesto,/enciende el corazón y lo refrena;»(Garcilaso De la Vega, Soneto XXIII). Bien podemos suponer que el autor quiso adecuar su obra al molde renacentista o bien adaptarla a dicho molde por las exigencias de su público, pero lo que si, a ciencia cierta, podríamos interpretar es que el autor quiere trasmitirnos esa especie de moraleja y que por ese “desliz hamliano” y “la justicia divina renacentista”en la obra acaban muriendo la mayoría de personajes.

Concluyendo, una vez analizado los motivos y actos de Hamlet vemos que el personaje realmente se mantiene sin ninguna evolución psicológica durante toda la obra, y es por ello que tenemos problemas para encajarlo las dos categorías establecidas por Servera. Obviamente al no ser unas categorías totalmente herméticas y al tener más acepciones la categoría de personaje redondo que si cumple el personaje, todos los críticos meteríamos a Hamlet en esa categoría. Sin embargo, es interesante observar esto para replantearnos la terminología en los comentarios de texto.

BIBLIOGRAFÍA:

Shakespeare: Tragedias, Aguilar, 1983

SERVERA, José: Comentario de textos literarios. U.I.B. ,1997

Voldria comentar la part política en el drama de hamlet segons Federico Trillo-Figuerola, en el llibre “El poder político de Shakespeare, Espasa Calpe, Madrid, 1999. En la pàgina 300, 3.2.2. comenta la relació crim i poder, segons Ferri Hamlet és un criminal foll, però és una bogeria que no provoca deliris impetuosos, és una follia del dubte, és una bogeria intel·lectual ja que Hamlet ve de Universitat de Wittenberg, per tant té moments profunds.

En la pàgina 321,4.3.1. comenta la bogeria d’Hamlet i cita a en Chateaubriand qui comenta de l’obra com “esa tragedia de maniáticos, esa Casa Real de locos, en la que cada personaje es o un loco o un criminal , en la que se suma la locura fingida a la verdadera”Tomo de cita de Salkeld, op.cit.,pág.88)

Duncan Salkeld, Madness and Drama in the Age of Shakespeare, Manchester University Press, Manchester, 1993., comenta que la bogeria d’Hamlet és sobre tot una qüestió política, que el conflicte polític és l’assumpte més important de l’obra, representa les contradiccions de la sobirania renacentista.

Claramunt comenta que l’ús manipulador de malalties imaginàries o de símptomes reials i objectius és molt antic. Hamlet és un amant del teatre, un magnífic actor, creador d’un psicodrama que li serveix de test psicodiagnòstic.

Hamlet

Com a continuació a l'entrada referent a Hamlet, voldria comentar l'actuació dels actors que van interpretar Hamlet i que vàrem veure en la classe d'introducció d' estudies literaris. El problema em sembla que s'ha parlat tant d'aquesta obra, d'aquest moment de "to be or not to be", que quan ho veus sempre s'espera que transmeti més emoció que la que en realita tfan sentir quan veiem aquest actors, que pel fet d'actuar en una obra de Shakespeare pareix com si perdessin la humilitat cosa que fa perdre veracitat a la interpretació, l'orgull de representar un clàssic etern, una obra que sempre emociona, que sempre se podra adaptar, relacionar en qualsevol època, en qualsevol lloc.

Tal vegada l'únic que podria interpretar aquesta escena pogués ser el propi autor de Hamlet.

La primera entrada d'aquest bloc la dedicarem expressament a la relació del gran protagonista de l'obra, Hamlet, amb la seva mare, la reina Gertrudis.

Dos personatges característics, que al llarg de la novel·la mantendràn un fil d'unió difícil d'apreciar a primera vista. El respecte i les formes, són per davant de tot una manera de comunicar-se. Tot i així, no serà fins l'acte III a la quarta escena, on podrem fer referència a dos punts claus, que ens deixen entrar a la part més intima de tots dos. Una acció produida a la cambra de la reina, que després d'una sèrie d'esdeveniments i conseqüències acabarà amb la mort de Poloni pel Hamlet al començament de la seva "venjança" personal.

Aquest intercanvi de paraules entre mare i fill transcorr en pràcticament 10 pàgines (de la pàgina 120 a la 130). Les justes, per obrir uns ulls enverinats d'inocència i ignorància. I es que la mort de Hamlet pare fou de tot menys anunciada. Cap dels integrants de la cort (menys el propi Hamlet) haguès imaginat una coartada liderada pel seu oncle Claudi, rei de Dinamarca en aquells moments.

*De fet, a la pàgina 121 hi trobam un bon exemple que pot ser totalment debatible:

Reina:

-Que no saps amb qui parles?

Hamlet:

-No, per la Santa Creu!

- Sou la reina, l'esposa del germà del vostre espòs.

-I tant de bó no ho fóssiu: sou la meva mare.

(William Shakespeare, Hamlet)

*L'oració subratllada fa referència al primer moment en què les paraules reflexen sentiment entre mare i fill. Un "tant de bo" amb doble sentit, per tal de fer-li veure que el rei no és més que l'assassí del seu espòs.

Un altre punt important és que Hamlet en cap moment vol ferir a la seva mare. Potser l'unic defecte que posseeix la reina de Dinamarca és que representa l'infidelitat ja que fou capaç de casar-se amb Claudi per tal de seguir conservant el tron. A més, no dubta en assenyalar que el seu fill és boig, i que tot el que diu no té sentit.

L'exemple clar, al final de la pàgina 127: (*)

Hamlet:

-Doncs mireu cap allà, mireu com s'esvaeix:

el meu pare, vestit com quan vivia!

mireu ara com marxa de la cambra.

Reina:

-No es més que una invenció del teu cervell:

la follia és molt hàbil per crear imatges sense cos.

(William Shakespeare, Hamlet)

(*) Hamlet intenta convèncer a la reina que l'espectre del seu pare és amb ell, i no són imaginacions o conseqüències de la bogeria.

La pregunta que ens feim per concloure aquesta entrada és clara. Sabem que Hamlet té amor per la seva mare, però quin tipus d'amor es veu reflectit? Molts fan referència al complex d'Edip, altres pensen que mai hi va haver sensació d'estima entre Hamlet i Gertrudis. No hi ha dubte de que hi ha misteris sense resoldre...